Quants cops ens hem preguntat: Si el meu fill o filla té dèficit d’atenció, com és possible que pugui estar tantes hores seguides davant la pantalla jugant a videojocs?
Alguna vegada ens hem plantejat quines característiques tenen els videojocs per atrapar als infants i als que ja no són tant infants? Aquest article exposa algunes d'aquestes característiques que aconsegueixen atrapar a qui hi juga i sobretot a aquelles persones que presenten dèficit d'atenció.
Judit Pellicer, llicenciada en Pedagogia per la UAB i especialitzada en trastorns de la conducta.
Els videojocs són jocs interactius orientats majoritàriament a l'entreteniment que, mitjançant els controls, permet simular experiències a través d'una pantalla. Existeixen molts tipus de videojocs, però en aquest article ens centrarem en tres tipus: el gènere de plataformes, com pot ser l'estil de Super Mario Bros o el Sonic, el gènere de videojocs de supervivència com pot ser el Fortnite o el LOL i, per últim, el gènere dels videojocs de rol com pot ser el WorldOf Warcraft.
Un dels primers aspectes a tenir en compte és que els videojocs són estímuls visuals. Per tant, és molt més fàcil seguir-los, veure'ls i entendre'ls que no pas una història narrada. A diferència de les històries narrades, en els jocs interactius no cal imaginar-se el contingut, ja que al ser visual, només mirant-los i intervenint, ja converteix a l'usuari partícip de la història.
Un altre component que caracteritza els videojocs són les compensacions immediates. Per a acomplir qualsevol tasca, s'ha d'estar motivat i aquesta motivació es manté de forma més prolongada quan es reben estímuls de forma constant. Quan les persones ja estan formant part de la història de les pantalles, aquesta els dóna punts, vides, bonificacions, monedes, canvis de nivell, etc.
Aquestes compensacions immediates desperten la motivació i afavoreixen que la persona estigui encara més concentrada i motivada en el joc.
A més, aquestes compensacions vénen donades per actuacions prèvies que han requerit una presa de decisions. Aquestes decisions no són meditades, sinó tot el contrari. Els videojocs requereixen constantment respostes immediates, fet que implica reaccions constants a fi de no perdre. Per tant, no hi ha temps per pensar i tot es concentra en el joc. Aquesta concentració i immersió en la partida fa que, automàticament, la persona no tingui espai per pensar en res més, ni en el seu dia ni en el seus propis problemes. Si parlem d'un nen o nena amb dificultats en el rendiment escolar o amb poques habilitats socials, el videojoc l'ajuda a evadir-se del seu món real, moltes vegades dolorós per a ell o ella.
Fent menció a les habilitats socials, cal destacar que molts videojocs permeten als usuaris interactuar creant així una xarxa virtual de contactes mitjançant els quals es poden comunicar o, inclús, cooperar per aconseguir els objectius. Si tenim en compte que les persones amb dèficit d'atenció i/o hiperactivitat presenten dificultats a l'hora de relacionar-se o interactuar amb l'entorn, podem dir que aquesta socialització virtual els genera un sentiment d'acceptació i de pertinença a una comunitat que no se sol aconseguir en un entorn social físic com ara l'escola.
A més, cal tenir en compte que aquests videojocs es basen a assolir objectius a curt termini. Si l'usuari va aconseguint els objectius i avançant de nivell, té la sensació de progrés i una satisfacció de "ser bo o bona en el joc". Així doncs, si sent que en el joc destaca, avança i, molts cops, és felicitat o admirat pel seu grup virtual. I paral·lelament, aquest infant té la sensació de fracàs en l'escola i fracàs social amb el seu entorn, podríem dir que el videojoc és l'espai on ell o ella se sent útil, valorat, admirat i part d'una comunitat.
Per tant, davant de la pregunta: Si el meu fill o filla té dèficit d'atenció, com és possible que pugui estar tantes hores seguides davant la pantalla jugant a videojocs?
La resposta que plantegem des d'una perspectiva pedagògica és la següent: els videojocs tenen unes característiques que atrapen a les persones que necessiten una motivació prolongada. Com ja hem explicat, proporcionen estímuls constants, permeten el compliment d'objectius a curt termini, ofereixen compensacions immediates, donen reconeixement i ajuden a l'evasió. Per aquest motiu, és comprensible que els infants, especialment amb dèficit d'atenció i/o hiperactivitat, trobin en els videojocs allò que no troben al món real.
Ara bé, quan es perd el control sobre el temps invertit i això influeix en les rutines establertes, hi ha perill que hi hagi una addicció. Per tant, és important poder jugar amb responsabilitat i amb uns límits establerts.
Una vegada identificades les causes que fan que els videojocs atrapin als infants, proposem utilitzar les dinàmiques dels videojocs per motivar els infants a dur a terme tasques quotidianes. Com ara establir objectius a curt termini amb recompenses, tal com ho fan els videojocs per a ajudar a casa. Per exemple, parar taula li donarà punts a l'infant que podrà acumular i utilitzar per triar la peli del diumenge o per escollir el destí de l'excursió familiar... Podem trobar un equilibri positiu i beneficiós entre el món virtual i el món real. El principi d'aquest equilibri podria ser no criminalitzar el món dels videojocs i intentar entendre'l i compartir-lo amb els infants.