Quantes vegades hem remès un càstig als nostres fills o filles per la impossibilitat d’acomplir-lo, tant per part seva com per part nostre?
Cristina Castañé, llicenciada en Educació Primària i impulsora del projecte Espai Òliba.
Judit Pellicer, llicenciada en Pedagogia per la UAB i especialitzada en trastorns de la conducta.
Prohibir a en Marc que jugui a la play durant dos mesos com a resultat d’un cúmul d’actituds que volem eliminar, és igual de poc realista que dir-li a la Marta que la castiguem sense jugar a cap partit d’hoquei durant tota la temporada. En algun moment ens en arrepentirem... Potser en un parell de setmanes, en Marc ja no recordarà per quin motiu va ser castigat, només tindrà la ràbia acumulada cap als adults que li hem prohibit jugar a la play, sense ell poder fer res per a rectificar-ho.
Antigament, educar era un concepte desenvolupat des de l’autoritat, culpabilitzant a
l’infant i castigant-lo. Aquesta forma d’educar influenciava en el desenvolupament de
la submissió, la inseguretat, la por, etc. Si volem una educació que afavoreixi el desenvolupament de nens i nenes segurs i segures de si mateixos, conseqüents i curosos de la seva autoestima, hem de canviar els càstigs per els límits.
El càstig no aconsegueix modificar una conducta. Sovint els càstigs neixen de la impulsivitat, i aleshores, comencem a imposar conseqüències que no es compliran. “Ja està bé Clara! Mai ets capaç d’endreçar la cuina! Aquesta setmana oblida’t de la play! I del mòbil ni en parlem! Me’l dones i ja te’l tornaré quan consideri que t’ho mereixes! I com demà no endrecis, serà tot el mes que no jugaràs a la play ” Ara bé... Sap la Clara què ha fet malament? S’ha definit alguna vegada què significa “endreçar la cuina” per aquesta família? L’adult complirà tots aquests càstigs que li ha dit? O només han estat paraules de la ràbia al veure que no ha endreçat la cuina? Sabem els motius que han portat la Clara a no endreçar-la?
Quan diem “no” rotundament i sense atendre a cap tipus de raons, estem exercint una autoritat que tard o d’hora els infants no dubtaran en desafiar. El problema, però, no és dir “no”, sinó com ho diem.
És important marcar els límits a l’infant, però també aprendre a qüestionar-se aquests límits i ajudar-lo a entendre perquè existeixen, i si cal, redibuixar-los.
Per posar límits no calen amenaces o crits, cal que l’infant sàpiga fins on pot arribar i prengui consciència que sobrepassar aquest límit té conseqüències.
Per tal que un límit sigui efectiu, ha de complir unes certes característiques que el doten de sentit, tant per la persona que el posa com per l'infant que l'ha de respectar.
En primer lloc, les conseqüències que té creuar els límits han de ser immediates. En dos sentits; l'infant ha de saber que ha fet alguna cosa malament i el motiu com més aviat millor. Cal que entengui el perquè no considerem que ha actuat correctament, d'aquesta manera podrà empatitzar amb nosaltres i entendre que existeix una conseqüència. D'altra banda, aquesta conseqüència també ha de ser immediata, ja que és producte d'una acció que ha passat recentment. Per exemple, suposem que una conducta que volem que l'infant aprengui és rentar-se les dents cada dia. Nosaltres podem fer-li saber; "Marc, és important que vagis a dormir amb les dents ben netes, un cop ho hagis fet ja saps que et llegirem el conte que més t'agradi. Però si no ho fas, has de saber que aquella nit no tindràs el conte". En aquest cas, hi ha una relació causa-conseqüència. Si no ho fem així, sovint posem conseqüències a dies vista, com per exemple "Dos mesos sense jugar a la consola". Això no té efectes sobre la conducta de l'infant, ja que no li estem donant l'oportunitat de modificar els seus actes en futures ocasions i poder jugar a la consola el cap de setmana següent. Les conseqüències poden ser pactades. Fins i tot en alguns casos quan l'infant ja és més conscient, és recomanable que estigui present i participi en el moment de definir les conseqüències de l'acció que ha sobrepassat el límit. Així entendrà el perquè de la conseqüència i en serà més conscient.
Una altra característica és la fermesa d'aquestes conseqüències. És important ser coherent; no és no. Si l'infant sabia que els seus actes podien portar conseqüències, aquestes s'han de dur a terme fins al final. Per molt que pugui enfadar-se o cridar, els adults hem de mantenir la nostra postura inicial. Fer-nos enrere farà desconcertar el nen o nena. Per tant, hem d'emetre prohibicions i conseqüències que estiguem disposats a mantenir fins al final. Per això, quan pactem les conseqüències hem de ser coherents amb allò que creiem que podem acomplir.
En el moment d'establir les normes, els límits i les conseqüències hem de ser clars en tot moment i assegurar-nos que ha entès les "normes del joc". En aquest moment és molt important ser comprensiu, els límits i les conseqüències s'han de raonar i escoltar, d'aquesta manera podem conèixer el punt de vista de l'infant. A més, si ell o ella ha participat en la negociació dels límits i conseqüències les acceptarà molt millor que si són condicions imposades.
Per últim, però no menys important, és vital tenir en compte la privacitat. Hem de respectar el màxim possible el fet de no renyar l'infant davant d'altres nens i nenes. Evitem posar-li etiquetes com ara "dolent", "irresponsable", "bèstia"...
És imprescindible que entengui que l'acció que ha fet és dolenta, irresponsable o bèstia, però no ho és ell o ella.
En la línia de l'estil educatiu democràtic, també es pot ensenyar a ser flexible, si l'infant demana un dia saltar-se el límit. Per exemple, si sempre està pactat que pot jugar tres quarts d'hora a les pantalles, i un dia demana quinze minuts més, es pot negociar. Vetllar per una educació democràtica no significa que els adults hàgem de renunciar a la nostra autoritat. Precisament, la fermesa i claredat és necessària perquè l'infant respecti els límits. A fi que li quedi clar que parlem seriosament, suggerim algunes idees sobre com dirigir-nos a ell o ella;
Col·loquem-nos al seu nivell, de manera que tinguem contacte visual mentre li parlem.
Intentem mantenir un to baix, però ferm. Parlant a poc a poc i sense cridar.
Demanem-li que ens escolti i ens miri a la cara.
Utilitzem un vocabulari clar i entenedor on li diguem clarament què ha fet malament i què no volem que faci.
Assegurem-nos que entén el motiu pel qual considerem que ha sobrepassat un límit i la conseqüència pertinent.
La forma en com són educats els infants, determinarà la seva actitud vers la vida i vers els altres. Caldria que com a pares i/o com educadors, reflexionéssim sobre si volem veure créixer infants reprimits, submisos a una autoritat imposada o, si pel contrari, volem veure créixer nens i nenes que coneixen els límits, prenen les seves pròpies decisions i aprenen a ser conseqüents amb aquestes.